“Remanere con la mèle en las
labra” (sene qued questa entret en la bocca, como preferiríat qualonque) èst una
visuale expressione castellana usata quando una persona èst sopre lo ponto de consèquere
qualque còsa qued desíderat (saporare lo dolce mèle) mais finalemente, per
qualque motivo, non pòtet realizare lo soo desidèrio. Èst útile por descrívere
la situazione de lo movimènto panlatinista; doblemente útile, de facto.
Perqued, de una parte, la nòstra intenzione de englobare la variazione romànica
en uno modèllo de lengua se èst revelata irrealizàvele; ed, de altra parte, la
expressione includet las paràvolas mèle ed
bocca, qued exemplíficant la
situazione.
Tanto mèle quanto bocca sont
voces ereditarias, popolares ed panromànicas: proviènent, respectivamente, de
las latinas mĕl ed bŭccam attravèrso de una longa
transmissione de matres ad filh@s ininterropta en tota la Romania. Non
obstante, represèntant por la codificazione neolatina doos casos divèrsos en
quanto a la englobazione:
- En lo primo caso, lo romànece consèrvat lo sènso originale ed, sid bène presèntat moltéplices formas, totas sont variaziones de mèle, lo ètimo commune proto-romànico: la è (e apèrta) en síllaba apèrta diptonga en castellano ed francese (miel), italiano (miele) ed rumèno (miere); la l intervocàlica muta ad r en rumèno (miere); ed la e finale pòs de l cade en portughese ed catalano (mel) cosic como en castellano ed francese (miel). Sont cambios fonèticos regolares, presèntes en moltas altras paràvolas similares (como fèle); ed permettent tractare la varietate romànica como mèras pronunzias regionales de uno metéssimo mèle proto-romànico, recuperàvele en neolatino profectando qued lo sòno è pervívet en portughese ed catalano ed, en altras moltras paràvolas, altrosic en francese ed italiano.
- En lo secondo caso, en cambio, lo neolatino non pòsset englobare toto lo romànece né semànticamente né formalemente. Lo sènso originale latino de ‘parte laterale de la face entre lo pómolo ed la mandíbola’ (sinònimo de gòta) pervivet solamente en rumèno mentre lo sènso tardo-latino de ‘cavitate en la parte anteriore de la face de lo hòmene ed moltos animales, delimitata per las labra’ (sinònimo de lo latino ōs, jam perduto), estat presènte en las altras lenguas romànicas mais at desparuto en rumèno modèrno (qued usat gola). De altra parte, lo ètimo proto-romànece bùcca, de lo quale sont variaziones las moltéplices formas romànicas, èst irrecuperàvele en neolatino: seríat impronunziàvele por los romanòfonos actuales, jam-qued includet la vocale ù (una u apèrta, [ʊ] en simbología scientífica), jam desparuta en romànece. Ed necuna de las formas pronunziàveles derivatas de elle èst completamente englobante.
Como vedemos en questos exèmplos, lo
neolatino pòsset englobare la variazione romànica en qualques casos (moltos, de
facto) mais non sèmpre: remanemos, donque, con la mèle en las labra. Ed con questa
constatazione sorget una demanda decisiva: Èst uno neolatino ancora possívele
ed deseiàvele? Èo respòndo positivamente per tres motivos: la englobazione èst
irrealizàvele completamente mais non completamente irrealizàvele; necuna lengua
naturale pòsset èssere englobata completamente; ed, en qualonque caso, èssere
englobante non èst la única característica ideale de uno modèllo de lengua
commune. La englobazione èst uno de los motéplices ideales ad los quales deve provare de
apressare-se lo modèllo.
De las formas romànicas pronunziàveles, jam
sèant actuales od anticas, las plus englobantes sont bucca ed bocca. La
primera èst sarda ed englòbat los romàneces siciliano ed rumèno. La seconda èst
italiana ed englòbat totas las altras varietates ed lo siciliano. Lo motivo per
lo quale non sont completamente englobantes èst qued en ambodoos casos la ù proto-romànica convèrget con una altra
vocale mais non con la metéssima: en bocca
conflúet con la o mentre en bucca se fusionat con la u. Como resultato, bocca non èxplicat los reflèxos rumènos ed bucca non èxplicat los altros, como illustratat la sequènte tàvola con
exèmplos de las tres vocales en posizione tònica:
Similaremente, lo neolatino non
pòte differenziare entre los reflèxos vocàlicos tònicos de los proto-romànicos crescit, cinque ed sìcca sene la
acora impronunziàvele ì (una i apèrta, [ɪ]). La forma pronunziàvele
plus englobante èst la italiana secca, qued non
èxplecat lo sardo. La forma sarda sicca
solamente pòte englobare lo siciliano ed excludet lo resto de lo romànece
(incluso, en queste caso, lo rumèno). De altra parte, ed por complicare ancora
plus la situazione, la vocale finale de lo masculino secco
non englòbat lo sardo, onde ù ed
ì en posizione àtona non se aprent ad o, e
mais convèrgent con u, i.
Resumèndo, sene los impossíveles
sònos ì, ù ([ɪ,
ʊ]), non avemos uno sistèma vocàlico englobante. Como consequènza, por
pronunziare lo neolatino necessitamos elégere entre los sistèmas vocàlicos
romànicos: itàlico (secco), sardo (siccu) od rumèno. Estudiemos, donque, los soos avantajos ed inconvenièntes con la
aiuta de los critèrios de codificazione usatos per lo proiècto Vía Neolatina (los
ideales ad los quales deve provare de apressare-se lo modèllo de lengua commune).
Ante, recordaremos los sistèmas precedèntes:
- Sistèma latino. Sistèma quantitativo compòsto de cinque vocales brèves (ă, ĕ, ĭ, ŏ, ŭ) ed cinque longas (ā, ē, ī, ō, ū), tanto tònicas quanto àtonas. Permetteva, per exèmplo, distínguere los sequèntes pares de paràvolas: mălum ‘malo’ vs. mālum ‘fructo’, vĕnit ‘vènet’ vs. vēnit ‘veniut’, lĭber ‘libro’ vs. līber ‘lívero’, sŏlum ‘sòlo’ vs. sōlum ‘solo’, lutŭm ‘loto, fango’ vs. lūtum ‘colore galbeno’. Èst uno sistèma presumívelemente impracticàvele por los romanòfonos jam-qued la distinzione fonològica entre vocales brèves ed longas se èst extinta en romànece (las vocales longas italianas né sont relevantes fonològicamente né correspondent sèmpre ad las longas latinas).
- Sistèma proto-romànico. Sistèma derivato de
lo anteriore transformando la opposizione de quantitate en apertura, compòsto
de cinque vocales apèrtas (à, è,
ì, ò, ù) ed cinque serratas (a, e, i, o,
u), tanto tònicas quanto àtonas. Èst
altrosic presumívelemente impracticàvele por los romanòfonos jam-qued, si bène
lo secondo gruppo contínuat completo en toto lo
romànece, de lo primo soprevivent solamente è,
ò, regionalemente (portughese, catalano,
francese, italiano).
- Sistèma itàlico. Sèpte vocales tònicas (a, e, è, i, o, ò, u) ed cinque àtonas (a, e, i, o, u). En queste sistèma romànico, la à proto-romànica convèrget con la correspondènte vocale serrata en a; en posizione àtona, è, ò se serrant a e, o; en posizione tònica ed àtona, ì, ù se aprent en e, o. Èst la opzione maioritaria (includèndo Roma) ed plus prestigiosa. Èst plus tradizionale (presèrvat distinziones de apertura) ed englòbat los reflèxos romànicos de 6 de las 10 vocales tònicas proto-romànicas (a, à, è, i, ò, u). Lo soo inconveniènte èst qued includet las vocales apèrtas è, ò, diffíciles de pronunziare por castellanòfonos ed rumenòfonos (los quales, non obstante, pòtent pronunziare-las ie, uo en paràvolas ereditàrias: f[je]rro, m[je]le, c[wo]rno, n[wo]vo).
- Sistèma sardo. Cinque vocales (a, e, i, o, u), tanto en posizione tònica quanto àtona. En queste sistèma romànico, las vocales apèrtas proto-romànicas convèrgen con las correspondèntes serratas. Èst la opzione plus fàcile de pronunziare, jam-qued èvitat los regionales è, ò ed solamente includet vocales communes a totos los romàneces. En plus, avet lo avantajo de apressare paràvolas ereditarias ed préstetos latinos: bucca ed buccale avent quic la metéssima vocale! Non obstante, solamente englòbat los reflèxos romànicos de 2 de las 10 vocales tònicas proto-romànicas (a, à), èst molto minoritario, èst en perícolo ed non avet prestigio.
- Sistèma rumèno. Sèxe vocales tònicas (a, e, è, i, o, u) ed cinque àtonas (a, e, i, o, u). En queste sistèma romànico, e, è, i, ì tònicas evòlvent como en lo sistèma itàlico mentre o, ò, u, ù tònicas lo facent como en lo sardo. Èst lo ponto mèio entre los altros doos sistèmas. Non obstante, non èst sistemàtico (èst asimmètrico), solamente englòbat los reflèxos romànicos de 4 de las 10 vocales tònicas proto-romànicas (a, à, è, i) ed includet la vocale apèrta è, diffícile de pronunziare por castellanòfonos ed rumenòfonos (mais pronunziàvele ie, como jam dicto).
Resumimos los avantajos (en blavo) ed
inconvenièntes (en rosso) de cata uno de los sistèmas consideratos en la
sequènte tàvola, onde includemos únicamente los valores extremos:
[Altros critèrios non relevantes en
queste caso sont: precisione, intelligibilitate, lògica, significato bàsico, regolaritate,
adaptazione, non dependènzia, non residuo, internazionalitate, economía,
existènzia, genuitate, non sexismo.]
Como vedemos, lo sistèma rumèno èst
quello con menos avantajos ed lo sistèma sardo èst quello con plus
inconvenièntes.
Como
conclusione potemos dícere qued de los tres sistèma romànicos, lo itàlico èst
lo plus conveniènte por lo neolatino. Èst lo plus pròximo ad lo ensèmole de
ideales de uno modèllo de lengua panlatino. Avante!
